[s. XXI; del ll. punctum 'punxada; punt, pic'] m ANAT ANIM Punt intermig d'opinió capaç de fer que una relació trobi l'èxtasi

28 de set. 2010

Jorge Drexler. Un cantautor uruguayo casado con una española hija de una inglesa interpreta canciones en un castillo en Perelada

Era l'esdeveniment de l'estiu. Les expectatives eren molt altres, no només per poder gaurdir en directe de les cançons que tant m'havien agradat de lúltim disc de l'uruguaià Jorge Drexler, "Amar la trama", sinó per resoldre la incògnita de si finalment veuríem la seva parella, la Leonor Watling, sobre l'escenari amb ell.

No sé perquè, jo ja tenia el concert planificat prèviament al cap: per quina cançó començaria, quin acompanyament musical tindria, la il·luminació... El resultat va ser totalment diferent i, després d'un moment de des-concert (mai millor dit, si fem com el Drexler i juguem amb les paraules), vaig acabar pensant que la proposta del Drexler m'agradava més que la meva.

Les cançons noves s'intercalaven amb les més antigues, que jo no havia escoltat mai i que em van agradar tant o més que les altres. El Drexler, genial i xerraire. Els músics que l'acompanyaven, impressionants. L'auditori, cigonyes incloses, un "marco incomparable", com se sol dir. Fins i tot la pluja va respectar el concert i només ens va privar d'algun bis més.

La Leonor? No va aparèixer. És el què té estar a Peralada només "de paso"...(chist).

Li poso:


Jorge Drexler. I la Leonor?

Tenia molt ganes de veure en Jorge Drexler en directe, però reconec que el fet d'haver llegit que en d'anteriors ocasions l'havia acompanyat la Watling (junts han gravat algunes cançons), va convertir el concert en una espera contínua, cançó rere cançó, d'un fet que no es va arribar a produir mai. De tota manera, però, aquesta va ser la única decepció que em va aportar l'espectacle, perquè la resta tot van ser bones sensacions.

En Drexler va ser molt enrotllat. Va tocar cançons del darrer disc i també d'anteriors, va tenir la complicitat dels seguidors més fidels, va venir acompanyat d'uns músics i una instrumentació hipnòtica (quina cosa, el Theremin!), va despertar-me l'interès per cançons que als discos m'havien passat desapercebudes, i va aconseguir que només plogués fins als cinc minuts abans de començar el concert i just a partir del segon bis, tot un repte.

Jo no en sé de tocar la bateria, però el bateria que l'acompanya és un geni.

El Castell de Peralada i la seva organització s'emporta un excel·lent: tot molt ben indicat i coordinat des d'hores abans que comencés l'espectacle. Cap aglomeració enlloc i el públic totalment preparat i equipat davant la possibilitat de pluja.

Una vetllada durant les vacances d'estiu per recordar.

Li dono quatre M&Ms:

22 de set. 2010

Origen. Que no nos engañen

Jo no sóc amant de pel·lícules de ciència-ficció ni dels efectes especials impressionants, jo més aviat sóc afí a les pel·lícules d'històries senzilles i quotidianes amb personatges reals i propers; però aquest cap de setmana la Marta va aconseguir enredar-me per anar a veure Origen (que no nos engañen, que nos digan la verdad...).

Reconec que em vaig deixar enredar sota la premissa que molta gent ens havia dit que estava bé i que, a més, la resta de la cartellera la teníem ja pràcticament vista.

Al principi em va costar moltíssim situar-me i entendre el fil argumental d'Origen. Vaig trobar-la un pèl llarga i fins i tot en un parell d'ocasions vaig estar a punt de quedar-me fregida a la butaca del cinema. A més, pel meu gust té un final que no acaba de deixar les coses clares, però entenc que enlloc no diu que sigui necessari o indicatiu de qualitat el fet de deixar les coses clares als finals.

Malgrat tot, em van al·lucinar els efectes i els escenaris. Vaig gaudir donant un pas més enllà en la realitat i les seves possibilitats. Va aconseguir mantenir-me encuriosida per veure l'última escena (la trama guanya ritme al seu desenllaç). I reconec que hi deu haver una feinada increïble rere una pel·lícula d'aquestes característiques.

Per tot això, en termes generals, em va agradar, em va impressionar, i em va alimentar la imaginació. Li dono un tres:






I aprofito per a recordar-vos que encara sou a temps d'anar a veure Phillip Morris, ¡Te quiero! :-p

Origen. Los sueños, sueños son

M'agraden les pelis de Ciència Ficció, crec que és el meu gènere cinematogràfic preferit. Entre els meus clàssics imperdibles n'hi ha unes quantes: 2001, Blade Runner, les Guerres de les Galàxies, Alien, Encuentros en la Tercera Fase, Matrix, Minority Report, Viaje Alucinante, El planeta de los Simios, Naves Misteriosas, El Quinto Elemento, Ultimátum a la Tierra,...

Origen, només pel fet de ser d'aquest gènere ja em va agradar. Té un argument enrevessat, d'aquells que et fan pensar "no entenc res, però suposo que ja m'ho faran entendre", diversos girs i cops d'efecte (fàcil en pel·lícules que van de somnis o d'anades i vingudes en el temps), alguns efectes especials sorprenents de ciutats de es dobleguen o escenes de lluita en gravetat zero, i personatges amb un mínim de profunditat. Els ingredients perfectes per una tarda de diumenge.

Quan va acabar, després de dues hores i mitja (potser massa per alguns) em vaig quedar bé, satisfeta amb l'acció i contenta d'haver acabat entenent la pel·lícula. És d'aquelles que, si vols, pots seguir girant i girant el final amb algunes possibilitats diferents, però no em ve de gust donar-li voltes, va acabar "així" (no, no patiu, que no us dic el final) i ja està.

El Caprio, bé, com gairebé sempre (què passa? A mi m'agrada!). Ellen Page, bé, amb aquell mix entre encantadora i inquietant. Marion Cotillard, perfecta.

Dubto entre 3 i 4 xocolatines, però com que avui no em sento tan generosa com altres vegades, es queda en 3.

1 de set. 2010

Conocerás al hombre de tus sueños. Torna a ser en Woody!

Als 13 anys vaig descobrir Woody Allen amb "La rosa porpra del Caire". Em va encantar i vaig començar a seguir-li la pista any rere any i revisant via tele o VHS les pel·lícules que no havia pogut veure al cine. En aquella època esperava ansiosament l'estrena anual del Woody i després de veure-la m'al·lucinava que fos capaç d'encadenar una obra mestra darrere l'altra. Un autèntic geni, vaig pensar! "Hannah i les seves germanes", "Setembre", "Una altra dona", "Delictes i faltes", "Misteriós assassinat a Manhattan"...i tot això després d'haver fet "Manhattan", "Annie Hall", "Interiors" o "El Dormilega"!

Però suposo que tots els genis passen males ratxes i el meu adorat Woody va baixar en el rànking dels meus directors preferits per culpa de films com "Un final made in Hollywood", "Melinda i Melinda" o "Qualsevol altra cosa". Fins arribar a la nostra època, amb un Allen irregular capaç de fer una meravella com "Match Point" i un bòdrio com "Vicky Cristina Barcelona". De manera que ara vaig al cinema i no sé què em trobaré.

"Coneixeràs l'home dels teus somnis" em va agradar. Molt. Em van agradar els actors, sobretot el Hopkins fent de Woody, la Gemma Jones i el Josh Brolin. Em va agradar la música (sempre impecable, fins i tot en les pelis més fluixes). Em van agradar l'argument i el guió, amb aquella manera que té el Woody Allen de parlar de les conseqüències dels nostres actes, què hauria passat si..., la gent sense escrúpols i si són (o no) castigats pel què fan (com a Match Point o Delictes i Faltes). Aquest cop ha tornat a ser el Woody Allen genial.

A veure què tal la que fa amb Mme Sarkozy. Ai!

La meva valoració és de:

Conocerás al hombre de tus sueños. Woody Allen o les pulsions humanes.

Aquesta vegada -cosa que no m'havia passat a les darreres pel·lis d'en Woody Allen- vaig tenir la sensació que per fi estava veient la pel·lícula d'en Woody Allen que esperava veure: res de nou però tot allò que enlloc no és igual.

Personatges tan reals i delirants com la ciutat que habiten, relacions humanes i entrellats tan rebuscats com possibles -perquè ja sabem que la realitat acostuma a superar la ficció- i diàlegs tan factibles com absurds. Tot això, sota un mateix tret comú en les pulsions dels personatges i les històries que formen la pel·lícula: la constant recerca d'una vida plena i feliç, malgrat els mitjans per aconseguir-la siguin poc ètics, molt descabellats o fins i tot simples autoenganys.

Em va fallar el desenllaç, ja que el vaig trobar poc colpidor i pel meu gust massa obert. Però sobre això no explicaré res!

Això sí, em van encantar la Naomi Watts i l'Antonio Banderas -guapo i seductor com en poques ocasions m'ha semblat-.

I, com sempre, millor veure-la en versió original, no només per l'accent llatí de l'Antonio, sinó també per poder escoltar en la seva plenitud els sons de la ciutat i l'ambient que acompanya els diàlegs dels personatges.

Jo li dono tres xocolatines!