[s. XXI; del ll. punctum 'punxada; punt, pic'] m ANAT ANIM Punt intermig d'opinió capaç de fer que una relació trobi l'èxtasi

28 de jul. 2010

La Carassa. Perquè són tan cares les fondues?

Vam quedar per sopar amb la nostra amiga Nuri a La Carassa. Un dia és un dia i ens venia de gust sobredosi de formatge. Es tracta d'un restaurant curiós, amb una decoració especial i indescriptible i un bon servei.

La fondue, l'especialitat de la casa, estava boníssima, i el vi que vam triar, un Mireia del Penedès que ens va venir que ni pintat, maridava perfectament amb el formatge.

Un pèl car, la fondue es lo que tiene, però tot plegat va ser un àpat molt bo i lúdic en una excel·lent companyia.

Li poso un bon quatre:


La Carassa. Una sablassa?

Jo ja hi havia anat, al restaurant La Carassa, i la veritat és que en guardava molt bon record. Per això el dia que la Marta i jo vam passar-hi, de casualitat, pel davant, no vaig dubtar que havíem d'agafar nota del telèfon de reserves i anar-hi una nit.

Després d'un intent frustrat de voler reservar taula en ple pont de Sant Joan sense èxit (i no pas perquè el restaurant estigués ple, sinó més aviat perquè tancava de vacances), vam poder fer la reserva i anar-hi un dissabte nit.

Vaig poder comprovar que el bon record que en guardava no ha canviat. La Carassa és un restaurant situat al Born, vistós en la seva decoració que, segons sembla, s'ha forjat durant anys i que et captiva d'alguna forma només en entrar i ocupar la teva taula. El servei va ser atent, educat i personalitzat -el reduït nombre de taules també hi ajuda, suposo-. I la carta, el què s'espera d'un restaurant especialitzat en fondues i raclettes.

De primer vam demanar una amanida d'arròs per compartir entre les tres persones que érem. Boníssima. De segon, una fondue de formatge també per a tres, amb poma, pera, plàtan i pa. Deliciosa la combinació de la fruita amb el formatge.

Per beure, un vi blanc que va resultar ser un simpàtic descobriment i de postres vam passar directament als tallats.

Va ser un sopar molt agradable, per l'ambient, la cuina i la companyia.

L'única pega que li podria trobar són els preus, però ja sabem que les fondues són cares i que -no ens enganyem- a casa mai sortiran tan bones i cremoses.

No serà el nostre restaurant, però potser hi tornem:

21 de jul. 2010

Espai Menorca. Cercant s'illeta

Dissabte passat vam voler provar aquell restaurant que ens va cridar l'atenció des del primer dia que hi vam passar per davant: Espai Menorca.

D'entrada ens vam trobar un local completament buit; tot i així, vam voler pensar que entre la crisi, el tipus de negoci i les vacances, senzillament es devia tractar d'una nit fluixa. Ens va atendre un servei perillosament proper i simpàtic que ens va deixar triar d'entre totes les taules del local, sense ni tan sols acompanyar-nos a prendre lloc.

L'espai em va agradar, la televisió un pèl massa alta pel meu gust però una decoració amb un aire entre modern, retro i agradablement descuidat i familiar. El cuiner es va prendre la llibertat d'assessorar-nos adequadament sobre la quantitat de menjar que demanàvem però també de canviar-nos, en l'últim moment i sense consultar-nos-ho, les albergínies que havíem demanat per la sípia, al·legant que ens agradaria més. Perillós.

Això sí, el menjar molt bo. D'entrada una amanida "Espai Menorca" per compartir, amb formatge menorquí, nous i vinagreta de mel. De segon, una selecció dels platets de la carta: patates braves (entenc que siguin l'especialitat de la casa), samfaina i l'esmentada sípia amb pèsols. Torrades de pa amb tomàquet per acompanyar-ho tot i dues copes de vi blanc. La samfaina és el que més em va agradar de tot.

Val a dir també que tot aquest menjar no em va deixar espai per als postres. M'hauria agradat tastar una porció d'ensaïmada o un pastisset que m'evoqués la meva estimada Menorca, però no m'hi vaig veure amb cor. Així que enlloc de postres vam demanar dos tallats, però sens dubte el cafè no és el punt fort de l'Espai Menorca ja que més aviat van resultar dos gots de llet calenta amb unes gotetes de cafè.

La nota còmica final va ser que, havent triat -d'entre totes les taules del local- la taula situada al costat de la finestra, el nostre cuiner no va pensar-s'ho dos cops abans d'abaixar-nos la persiana quan encara érem pels tallats. No sé si es va tractar d'una estratègia del tipus "encendre els llums de la discoteca" o d'un encarregat un pèl cap quadrat amb els horaris i les seves tasques associades.

Amb tot, vam sopar bé i a bon preu, i s'emporta un tres:

Espai Menorca. Ni bueno ni malo, sino todo lo contrario

Sopar per dues a l'Espai Menorca. Com que som fans d'aquesta illa ens venia molt de gust envoltar-nos de menorquitat. Vam fer una reserva però no calia perquè teníem el restaurant per nosaltres soles. Ens va rebre un cambrer/cuiner xistós que vam trobar una mica massa intrusiu, ja que va decidir unilateralment que de segon més ens valia triar la sèpia amb pèsols que les albergínies farcides.

El menjar, tret de la sèpia que estava un pèl dura, estava molt bo, començant per les braves especialitat de la casa i passant per una samfaina que va durar mig minut al plat. Vam quedar tan tipes que no vam poder amb les postres i vam passar directament al cafè.

El vi, normalet. Vam preguntar si tenien ampolles petites (una havia de conduir) i ens van dir que no, sense donar-nos alternativa. En demanar si servien copes, ens van dir que sí. Tampoc costava tant dir que servien copes si no volíem ampolla gran, no?

En definitiva, el menjar força bo però no va ser res que les extraordinàries dots culinàries de ma mare no puguin superar fàcilment. L'espai, una mica deixadet però en línia amb l'ambient menorquí (amb aquell rastre d'òxid que tenen totes les poblacions marines). El servei, millorable (tot i que ell segurament es pensa que és el millor cambrer del món). Vaig trobar a faltar que parlessin menorquí, això sí.

Res va ser desastrós, al contrari, però no sé perquè em sembla que no hi tornarem...

16 de jul. 2010

Delicades. M de Millorable

Bueno. Em costa molt "entrar" a les obres de teatre, allò que en diuen la suspensió de la incredulitat, i més encara si es tracta, com és el cas de "Delicades" de T de Teatre, d'una història sense introducció-nus-desenllaç.

L'obra prometia, la veritat, perquè les T de Teatre m'agraden a la tele, tenen un humor afí al meu.Però aquest seguit d'esquetxos no el vaig acabar de pillar. Tret de tres o quatre històries realment bones (en especial el monòleg de la Carme Pla), la resta em vaig deixar força indiferent.

Passats uns dies potser ha millorat una mica la percepció, però no és de les obres de teatre que més m'han agradat ni de bon tros.

La puntuo així:


Delicades. O de quan vas a veure T de Teatre

Quan compres entrades per una obra de T de Teatre ja saps què vas a veure i, sobretot, saps què vols trobar-te. En aquest sentit penso que seria injust esperar-ne més ni menys.

Delicades és una obra, sota el meu parer, dinàmica i viva. Un recull de petites històries -o fins i tot podríem anomenar-les esquetxos- ple de salts en el temps que entrellaça punts surrealistes i alguna interpretació sorprenent.

En resum, vaig riure a llàgrima viva en dos moments puntuals de l'obra i no em vaig avorrir en cap. Vaig trobar a faltar una component de les T de Teatre absent, però em va agradar la incorporació al grup dels dos nois Albert Ribalta i Jordi Rico -gens desconeguts pels seguidors de la serie Jet Lag-. Em va tocar l'ànima alguna història relacionada amb la repressió durant la Guerra Civil.
Vaig trobar-me, ni més ni menys, el què esperava trobar-me.

I per cert, la oportunitat de poder comprar l'entrada per 5 euros -a través d'una oferta pels seguidors de Servicaixa al Facebook- li suma punts al seu favor. Sempre he pensat que el teatre és un dels àmbits culturals més inaccessibles, i el moment actual no acompanya.

Per tot això, aquesta és la meva puntuació


15 de jul. 2010

Ismael Serrano. Like a virgin

Vaig anar al concert més empesa pel fanatisme de l'altra M. que pel meu. Tenia ganes de viure l'experiència del meu primer concert d'Ismael amb ella.

Tres hores i mitja de música i històries que em van sorprendre i atrapar. La sorpresa va venir perquè em pensava que després de quatre o cinc cançons ja en tindria prou, però, en canvi, em van passar volant i fins i tot diria que se'm van fer curtes. Vaig caure irremeiablement en la trampa Ismaeliana, fan fervent a la cacera d'un autògraf amb nocturnitat i traïdoria.

Genial, la veritat. Falta veure (tot i que segur que serà així) si el nivell es manté tan alt un cop viscuda "la primera vegada".


Ismael Serrano. Quizá por eso vuelvo.

Què dir de l'Ismael Serrano, el meu amor platònic per excelència. En aquesta ocasió, el va portar a l'Auditori de Barcelona la presentació en directe del seu darrer àlbum, "Acuérdate de vivir".

Són moltes les persones que, quan faig palesa la meva admiració pel cantant, em diuen que es tracta d'un músic trist, depriment o fosc. Jo crec que, més enllà de les paraules tristes, de les seves cançons en podem extreure molta poesia i sobretot unes ganes tremendes de mirar al futur, a la utopia, a la serenitat, a la justicia, als sentiments més purs i a la bellesa en essència. En paraules de l'autor, "a pesar de que el reloj consuma nuestras horas y el tedio congele nuestros sueños. O por eso. Memento vivere".

I parlant del concert, com és habitual en l'artista, al llarg de tres hores i mitja d'espectacle cantant i músics van seguir un fil conductor portat a terme no només a través de les cançons, sinó també a través de les històries que un Ismael proper ens explica entre tema i tema, deixant palesa una vessant còmica sovint sorprenent i una posada en escena acurada i meticulosament lligada i desenllaçada. Per cert, en d'altres ocasions he repetit concerts en diferents moments de la mateixa gira i, oh, sorpresa, els acudits i les històries que lliguen el fil conductor canvien.

Important, sota el meu parer, destacar també la professionalitat i qualitat dels habituals músics que l'acompanyen: un Fredy Marugán virtuós de les cordes i un Javier Bergia únic en la seva espècie. En aquesta ocasió el grup fa pública la incorporació de la vocalista femenina Melina Liberati.

Total, que n'estic enamorada i per a mi s'emporta un excelent: