[s. XXI; del ll. punctum 'punxada; punt, pic'] m ANAT ANIM Punt intermig d'opinió capaç de fer que una relació trobi l'èxtasi

27 d’oct. 2010

El Racó de Madremanya. El romanticisme fet hotel

Des de l'estiu que teníem pendent fer una escapadeta lliure de bestioles, i no vam deixar passar l'ocasió d'un dels nostres aniversaris. L'hotel triat, El Racó de Madremanya, feia pinta de ser el lloc ideal per perdre's, descansar i gaudir d'un parell de dies.

En arribar ens van ensenyar la nostra habitació, la blava: àmplia, decorada amb un gust impecable, acollidora,...Vam decidir quedar-nos a sopar a l'hotel i va ser un altre encert. El menjar estava deliciós i el vi, un Joncària de la zona, va ser tot un descobriment.

L'endemà vam anar a fer una excursió pels voltants a la recerca de la Font Picant. Tres hores més tard no havíem trobat la font i sortia una fumera del capó del cotxe, però el bon rotllo d'un cap de setmana fantàstic i inoblidable va quedar intacte.

Repetirem (sense el problema amb el cotxe, la pròxima vegada)!!!

Li poso:

El Racó de Madremanya. (Sospir)

Situada al minúscul poble medieval de Madremanya (Girona), El Racó de Madremanya és una antiga casa de poble habilitada com a masia de turisme rural (dividida en habitacions dobles, cadascuna amb la seva cambra de bany) i equipada per a cobrir totes les necessitats que els hostes puguin tenir. A més, compta amb un edifici complementari on hi trobem algunes habitacions extres (les de preus més elevats) i el menjador amb terrassa per a fer els àpats a l'estiu.

El jardí, d'aspecte acurat, compta amb dues piscines, una de dolça i una altra de salada. Les habitacions estan classificades per colors i amb un ventall de preus on triar segons els serveis dels que disposa cadascuna. A la seva web podem veure'n fotografies i les seves característiques.

La percepció general del que s'ofereix només en entrar-hi és l'exquisidesa en els detalls, en el tracte, i en el bon gust en tot el què disposen els amos de la casa, l'Iván i el Josep.

A més, vam gaudir d'un sopar perfecte en tots els sentits: el tracte atent però gens embafador, la qualitat del sopar i els productes que ofereixen, l'ambient íntim i extraordinàriament còmode.

Crec que en el Racó de Madremanya he trobat l'allotjament de turisme rural fet a la meva mida: un lloc on desconnectar, on evadir-te, on sentir-te atesa, on trobar-te a gust, on aïllar-te i, en definitiva, on abandonar-te a gaudir dels plaers de la vida i dels sentits sense més.

Llàstima que els preus impedeixen anar-hi tant sovint com voldríem. No estic dient que sigui car.

Per a mi és un cinc:

28 de set. 2010

Jorge Drexler. Un cantautor uruguayo casado con una española hija de una inglesa interpreta canciones en un castillo en Perelada

Era l'esdeveniment de l'estiu. Les expectatives eren molt altres, no només per poder gaurdir en directe de les cançons que tant m'havien agradat de lúltim disc de l'uruguaià Jorge Drexler, "Amar la trama", sinó per resoldre la incògnita de si finalment veuríem la seva parella, la Leonor Watling, sobre l'escenari amb ell.

No sé perquè, jo ja tenia el concert planificat prèviament al cap: per quina cançó començaria, quin acompanyament musical tindria, la il·luminació... El resultat va ser totalment diferent i, després d'un moment de des-concert (mai millor dit, si fem com el Drexler i juguem amb les paraules), vaig acabar pensant que la proposta del Drexler m'agradava més que la meva.

Les cançons noves s'intercalaven amb les més antigues, que jo no havia escoltat mai i que em van agradar tant o més que les altres. El Drexler, genial i xerraire. Els músics que l'acompanyaven, impressionants. L'auditori, cigonyes incloses, un "marco incomparable", com se sol dir. Fins i tot la pluja va respectar el concert i només ens va privar d'algun bis més.

La Leonor? No va aparèixer. És el què té estar a Peralada només "de paso"...(chist).

Li poso:


Jorge Drexler. I la Leonor?

Tenia molt ganes de veure en Jorge Drexler en directe, però reconec que el fet d'haver llegit que en d'anteriors ocasions l'havia acompanyat la Watling (junts han gravat algunes cançons), va convertir el concert en una espera contínua, cançó rere cançó, d'un fet que no es va arribar a produir mai. De tota manera, però, aquesta va ser la única decepció que em va aportar l'espectacle, perquè la resta tot van ser bones sensacions.

En Drexler va ser molt enrotllat. Va tocar cançons del darrer disc i també d'anteriors, va tenir la complicitat dels seguidors més fidels, va venir acompanyat d'uns músics i una instrumentació hipnòtica (quina cosa, el Theremin!), va despertar-me l'interès per cançons que als discos m'havien passat desapercebudes, i va aconseguir que només plogués fins als cinc minuts abans de començar el concert i just a partir del segon bis, tot un repte.

Jo no en sé de tocar la bateria, però el bateria que l'acompanya és un geni.

El Castell de Peralada i la seva organització s'emporta un excel·lent: tot molt ben indicat i coordinat des d'hores abans que comencés l'espectacle. Cap aglomeració enlloc i el públic totalment preparat i equipat davant la possibilitat de pluja.

Una vetllada durant les vacances d'estiu per recordar.

Li dono quatre M&Ms:

22 de set. 2010

Origen. Que no nos engañen

Jo no sóc amant de pel·lícules de ciència-ficció ni dels efectes especials impressionants, jo més aviat sóc afí a les pel·lícules d'històries senzilles i quotidianes amb personatges reals i propers; però aquest cap de setmana la Marta va aconseguir enredar-me per anar a veure Origen (que no nos engañen, que nos digan la verdad...).

Reconec que em vaig deixar enredar sota la premissa que molta gent ens havia dit que estava bé i que, a més, la resta de la cartellera la teníem ja pràcticament vista.

Al principi em va costar moltíssim situar-me i entendre el fil argumental d'Origen. Vaig trobar-la un pèl llarga i fins i tot en un parell d'ocasions vaig estar a punt de quedar-me fregida a la butaca del cinema. A més, pel meu gust té un final que no acaba de deixar les coses clares, però entenc que enlloc no diu que sigui necessari o indicatiu de qualitat el fet de deixar les coses clares als finals.

Malgrat tot, em van al·lucinar els efectes i els escenaris. Vaig gaudir donant un pas més enllà en la realitat i les seves possibilitats. Va aconseguir mantenir-me encuriosida per veure l'última escena (la trama guanya ritme al seu desenllaç). I reconec que hi deu haver una feinada increïble rere una pel·lícula d'aquestes característiques.

Per tot això, en termes generals, em va agradar, em va impressionar, i em va alimentar la imaginació. Li dono un tres:






I aprofito per a recordar-vos que encara sou a temps d'anar a veure Phillip Morris, ¡Te quiero! :-p

Origen. Los sueños, sueños son

M'agraden les pelis de Ciència Ficció, crec que és el meu gènere cinematogràfic preferit. Entre els meus clàssics imperdibles n'hi ha unes quantes: 2001, Blade Runner, les Guerres de les Galàxies, Alien, Encuentros en la Tercera Fase, Matrix, Minority Report, Viaje Alucinante, El planeta de los Simios, Naves Misteriosas, El Quinto Elemento, Ultimátum a la Tierra,...

Origen, només pel fet de ser d'aquest gènere ja em va agradar. Té un argument enrevessat, d'aquells que et fan pensar "no entenc res, però suposo que ja m'ho faran entendre", diversos girs i cops d'efecte (fàcil en pel·lícules que van de somnis o d'anades i vingudes en el temps), alguns efectes especials sorprenents de ciutats de es dobleguen o escenes de lluita en gravetat zero, i personatges amb un mínim de profunditat. Els ingredients perfectes per una tarda de diumenge.

Quan va acabar, després de dues hores i mitja (potser massa per alguns) em vaig quedar bé, satisfeta amb l'acció i contenta d'haver acabat entenent la pel·lícula. És d'aquelles que, si vols, pots seguir girant i girant el final amb algunes possibilitats diferents, però no em ve de gust donar-li voltes, va acabar "així" (no, no patiu, que no us dic el final) i ja està.

El Caprio, bé, com gairebé sempre (què passa? A mi m'agrada!). Ellen Page, bé, amb aquell mix entre encantadora i inquietant. Marion Cotillard, perfecta.

Dubto entre 3 i 4 xocolatines, però com que avui no em sento tan generosa com altres vegades, es queda en 3.

1 de set. 2010

Conocerás al hombre de tus sueños. Torna a ser en Woody!

Als 13 anys vaig descobrir Woody Allen amb "La rosa porpra del Caire". Em va encantar i vaig començar a seguir-li la pista any rere any i revisant via tele o VHS les pel·lícules que no havia pogut veure al cine. En aquella època esperava ansiosament l'estrena anual del Woody i després de veure-la m'al·lucinava que fos capaç d'encadenar una obra mestra darrere l'altra. Un autèntic geni, vaig pensar! "Hannah i les seves germanes", "Setembre", "Una altra dona", "Delictes i faltes", "Misteriós assassinat a Manhattan"...i tot això després d'haver fet "Manhattan", "Annie Hall", "Interiors" o "El Dormilega"!

Però suposo que tots els genis passen males ratxes i el meu adorat Woody va baixar en el rànking dels meus directors preferits per culpa de films com "Un final made in Hollywood", "Melinda i Melinda" o "Qualsevol altra cosa". Fins arribar a la nostra època, amb un Allen irregular capaç de fer una meravella com "Match Point" i un bòdrio com "Vicky Cristina Barcelona". De manera que ara vaig al cinema i no sé què em trobaré.

"Coneixeràs l'home dels teus somnis" em va agradar. Molt. Em van agradar els actors, sobretot el Hopkins fent de Woody, la Gemma Jones i el Josh Brolin. Em va agradar la música (sempre impecable, fins i tot en les pelis més fluixes). Em van agradar l'argument i el guió, amb aquella manera que té el Woody Allen de parlar de les conseqüències dels nostres actes, què hauria passat si..., la gent sense escrúpols i si són (o no) castigats pel què fan (com a Match Point o Delictes i Faltes). Aquest cop ha tornat a ser el Woody Allen genial.

A veure què tal la que fa amb Mme Sarkozy. Ai!

La meva valoració és de:

Conocerás al hombre de tus sueños. Woody Allen o les pulsions humanes.

Aquesta vegada -cosa que no m'havia passat a les darreres pel·lis d'en Woody Allen- vaig tenir la sensació que per fi estava veient la pel·lícula d'en Woody Allen que esperava veure: res de nou però tot allò que enlloc no és igual.

Personatges tan reals i delirants com la ciutat que habiten, relacions humanes i entrellats tan rebuscats com possibles -perquè ja sabem que la realitat acostuma a superar la ficció- i diàlegs tan factibles com absurds. Tot això, sota un mateix tret comú en les pulsions dels personatges i les històries que formen la pel·lícula: la constant recerca d'una vida plena i feliç, malgrat els mitjans per aconseguir-la siguin poc ètics, molt descabellats o fins i tot simples autoenganys.

Em va fallar el desenllaç, ja que el vaig trobar poc colpidor i pel meu gust massa obert. Però sobre això no explicaré res!

Això sí, em van encantar la Naomi Watts i l'Antonio Banderas -guapo i seductor com en poques ocasions m'ha semblat-.

I, com sempre, millor veure-la en versió original, no només per l'accent llatí de l'Antonio, sinó també per poder escoltar en la seva plenitud els sons de la ciutat i l'ambient que acompanya els diàlegs dels personatges.

Jo li dono tres xocolatines!


26 d’ag. 2010

Catalans i catalines, bon àdhuc a tothom

És una barca menorquina, però no hem anat de vacances a Menorca, eh?!


Ja som aquí!

Disculpeu aquest temps de silenci. Tornem de les vacances amb un munt de noves experiències viscudes i les butxaques plenes d'M&M's.

Gràcies a tots per la bona acollida que ha tingut aquest blog. Ens han arribat molts comentaris per diverses vies i fins i tot alguna paròdia que ens prenem amb el sentit de l'humor que es mereix.

Esperem, doncs, posar-nos ben aviat a la recerca del Punt M!

Marta i Mireia.

28 de jul. 2010

La Carassa. Perquè són tan cares les fondues?

Vam quedar per sopar amb la nostra amiga Nuri a La Carassa. Un dia és un dia i ens venia de gust sobredosi de formatge. Es tracta d'un restaurant curiós, amb una decoració especial i indescriptible i un bon servei.

La fondue, l'especialitat de la casa, estava boníssima, i el vi que vam triar, un Mireia del Penedès que ens va venir que ni pintat, maridava perfectament amb el formatge.

Un pèl car, la fondue es lo que tiene, però tot plegat va ser un àpat molt bo i lúdic en una excel·lent companyia.

Li poso un bon quatre:


La Carassa. Una sablassa?

Jo ja hi havia anat, al restaurant La Carassa, i la veritat és que en guardava molt bon record. Per això el dia que la Marta i jo vam passar-hi, de casualitat, pel davant, no vaig dubtar que havíem d'agafar nota del telèfon de reserves i anar-hi una nit.

Després d'un intent frustrat de voler reservar taula en ple pont de Sant Joan sense èxit (i no pas perquè el restaurant estigués ple, sinó més aviat perquè tancava de vacances), vam poder fer la reserva i anar-hi un dissabte nit.

Vaig poder comprovar que el bon record que en guardava no ha canviat. La Carassa és un restaurant situat al Born, vistós en la seva decoració que, segons sembla, s'ha forjat durant anys i que et captiva d'alguna forma només en entrar i ocupar la teva taula. El servei va ser atent, educat i personalitzat -el reduït nombre de taules també hi ajuda, suposo-. I la carta, el què s'espera d'un restaurant especialitzat en fondues i raclettes.

De primer vam demanar una amanida d'arròs per compartir entre les tres persones que érem. Boníssima. De segon, una fondue de formatge també per a tres, amb poma, pera, plàtan i pa. Deliciosa la combinació de la fruita amb el formatge.

Per beure, un vi blanc que va resultar ser un simpàtic descobriment i de postres vam passar directament als tallats.

Va ser un sopar molt agradable, per l'ambient, la cuina i la companyia.

L'única pega que li podria trobar són els preus, però ja sabem que les fondues són cares i que -no ens enganyem- a casa mai sortiran tan bones i cremoses.

No serà el nostre restaurant, però potser hi tornem:

21 de jul. 2010

Espai Menorca. Cercant s'illeta

Dissabte passat vam voler provar aquell restaurant que ens va cridar l'atenció des del primer dia que hi vam passar per davant: Espai Menorca.

D'entrada ens vam trobar un local completament buit; tot i així, vam voler pensar que entre la crisi, el tipus de negoci i les vacances, senzillament es devia tractar d'una nit fluixa. Ens va atendre un servei perillosament proper i simpàtic que ens va deixar triar d'entre totes les taules del local, sense ni tan sols acompanyar-nos a prendre lloc.

L'espai em va agradar, la televisió un pèl massa alta pel meu gust però una decoració amb un aire entre modern, retro i agradablement descuidat i familiar. El cuiner es va prendre la llibertat d'assessorar-nos adequadament sobre la quantitat de menjar que demanàvem però també de canviar-nos, en l'últim moment i sense consultar-nos-ho, les albergínies que havíem demanat per la sípia, al·legant que ens agradaria més. Perillós.

Això sí, el menjar molt bo. D'entrada una amanida "Espai Menorca" per compartir, amb formatge menorquí, nous i vinagreta de mel. De segon, una selecció dels platets de la carta: patates braves (entenc que siguin l'especialitat de la casa), samfaina i l'esmentada sípia amb pèsols. Torrades de pa amb tomàquet per acompanyar-ho tot i dues copes de vi blanc. La samfaina és el que més em va agradar de tot.

Val a dir també que tot aquest menjar no em va deixar espai per als postres. M'hauria agradat tastar una porció d'ensaïmada o un pastisset que m'evoqués la meva estimada Menorca, però no m'hi vaig veure amb cor. Així que enlloc de postres vam demanar dos tallats, però sens dubte el cafè no és el punt fort de l'Espai Menorca ja que més aviat van resultar dos gots de llet calenta amb unes gotetes de cafè.

La nota còmica final va ser que, havent triat -d'entre totes les taules del local- la taula situada al costat de la finestra, el nostre cuiner no va pensar-s'ho dos cops abans d'abaixar-nos la persiana quan encara érem pels tallats. No sé si es va tractar d'una estratègia del tipus "encendre els llums de la discoteca" o d'un encarregat un pèl cap quadrat amb els horaris i les seves tasques associades.

Amb tot, vam sopar bé i a bon preu, i s'emporta un tres:

Espai Menorca. Ni bueno ni malo, sino todo lo contrario

Sopar per dues a l'Espai Menorca. Com que som fans d'aquesta illa ens venia molt de gust envoltar-nos de menorquitat. Vam fer una reserva però no calia perquè teníem el restaurant per nosaltres soles. Ens va rebre un cambrer/cuiner xistós que vam trobar una mica massa intrusiu, ja que va decidir unilateralment que de segon més ens valia triar la sèpia amb pèsols que les albergínies farcides.

El menjar, tret de la sèpia que estava un pèl dura, estava molt bo, començant per les braves especialitat de la casa i passant per una samfaina que va durar mig minut al plat. Vam quedar tan tipes que no vam poder amb les postres i vam passar directament al cafè.

El vi, normalet. Vam preguntar si tenien ampolles petites (una havia de conduir) i ens van dir que no, sense donar-nos alternativa. En demanar si servien copes, ens van dir que sí. Tampoc costava tant dir que servien copes si no volíem ampolla gran, no?

En definitiva, el menjar força bo però no va ser res que les extraordinàries dots culinàries de ma mare no puguin superar fàcilment. L'espai, una mica deixadet però en línia amb l'ambient menorquí (amb aquell rastre d'òxid que tenen totes les poblacions marines). El servei, millorable (tot i que ell segurament es pensa que és el millor cambrer del món). Vaig trobar a faltar que parlessin menorquí, això sí.

Res va ser desastrós, al contrari, però no sé perquè em sembla que no hi tornarem...

16 de jul. 2010

Delicades. M de Millorable

Bueno. Em costa molt "entrar" a les obres de teatre, allò que en diuen la suspensió de la incredulitat, i més encara si es tracta, com és el cas de "Delicades" de T de Teatre, d'una història sense introducció-nus-desenllaç.

L'obra prometia, la veritat, perquè les T de Teatre m'agraden a la tele, tenen un humor afí al meu.Però aquest seguit d'esquetxos no el vaig acabar de pillar. Tret de tres o quatre històries realment bones (en especial el monòleg de la Carme Pla), la resta em vaig deixar força indiferent.

Passats uns dies potser ha millorat una mica la percepció, però no és de les obres de teatre que més m'han agradat ni de bon tros.

La puntuo així:


Delicades. O de quan vas a veure T de Teatre

Quan compres entrades per una obra de T de Teatre ja saps què vas a veure i, sobretot, saps què vols trobar-te. En aquest sentit penso que seria injust esperar-ne més ni menys.

Delicades és una obra, sota el meu parer, dinàmica i viva. Un recull de petites històries -o fins i tot podríem anomenar-les esquetxos- ple de salts en el temps que entrellaça punts surrealistes i alguna interpretació sorprenent.

En resum, vaig riure a llàgrima viva en dos moments puntuals de l'obra i no em vaig avorrir en cap. Vaig trobar a faltar una component de les T de Teatre absent, però em va agradar la incorporació al grup dels dos nois Albert Ribalta i Jordi Rico -gens desconeguts pels seguidors de la serie Jet Lag-. Em va tocar l'ànima alguna història relacionada amb la repressió durant la Guerra Civil.
Vaig trobar-me, ni més ni menys, el què esperava trobar-me.

I per cert, la oportunitat de poder comprar l'entrada per 5 euros -a través d'una oferta pels seguidors de Servicaixa al Facebook- li suma punts al seu favor. Sempre he pensat que el teatre és un dels àmbits culturals més inaccessibles, i el moment actual no acompanya.

Per tot això, aquesta és la meva puntuació


15 de jul. 2010

Ismael Serrano. Like a virgin

Vaig anar al concert més empesa pel fanatisme de l'altra M. que pel meu. Tenia ganes de viure l'experiència del meu primer concert d'Ismael amb ella.

Tres hores i mitja de música i històries que em van sorprendre i atrapar. La sorpresa va venir perquè em pensava que després de quatre o cinc cançons ja en tindria prou, però, en canvi, em van passar volant i fins i tot diria que se'm van fer curtes. Vaig caure irremeiablement en la trampa Ismaeliana, fan fervent a la cacera d'un autògraf amb nocturnitat i traïdoria.

Genial, la veritat. Falta veure (tot i que segur que serà així) si el nivell es manté tan alt un cop viscuda "la primera vegada".


Ismael Serrano. Quizá por eso vuelvo.

Què dir de l'Ismael Serrano, el meu amor platònic per excelència. En aquesta ocasió, el va portar a l'Auditori de Barcelona la presentació en directe del seu darrer àlbum, "Acuérdate de vivir".

Són moltes les persones que, quan faig palesa la meva admiració pel cantant, em diuen que es tracta d'un músic trist, depriment o fosc. Jo crec que, més enllà de les paraules tristes, de les seves cançons en podem extreure molta poesia i sobretot unes ganes tremendes de mirar al futur, a la utopia, a la serenitat, a la justicia, als sentiments més purs i a la bellesa en essència. En paraules de l'autor, "a pesar de que el reloj consuma nuestras horas y el tedio congele nuestros sueños. O por eso. Memento vivere".

I parlant del concert, com és habitual en l'artista, al llarg de tres hores i mitja d'espectacle cantant i músics van seguir un fil conductor portat a terme no només a través de les cançons, sinó també a través de les històries que un Ismael proper ens explica entre tema i tema, deixant palesa una vessant còmica sovint sorprenent i una posada en escena acurada i meticulosament lligada i desenllaçada. Per cert, en d'altres ocasions he repetit concerts en diferents moments de la mateixa gira i, oh, sorpresa, els acudits i les històries que lliguen el fil conductor canvien.

Important, sota el meu parer, destacar també la professionalitat i qualitat dels habituals músics que l'acompanyen: un Fredy Marugán virtuós de les cordes i un Javier Bergia únic en la seva espècie. En aquesta ocasió el grup fa pública la incorporació de la vocalista femenina Melina Liberati.

Total, que n'estic enamorada i per a mi s'emporta un excelent: