Aquesta vegada -cosa que no m'havia passat a les darreres pel·lis d'en Woody Allen- vaig tenir la sensació que per fi estava veient la pel·lícula d'en Woody Allen que esperava veure: res de nou però tot allò que enlloc no és igual.Personatges tan reals i delirants com la ciutat que habiten, relacions humanes i entrellats tan rebuscats com possibles -perquè ja sabem que la realitat acostuma a superar la ficció- i diàlegs tan factibles com absurds. Tot això, sota un mateix tret comú en les pulsions dels personatges i les històries que formen la pel·lícula: la constant recerca d'una vida plena i feliç, malgrat els mitjans per aconseguir-la siguin poc ètics, molt descabellats o fins i tot simples autoenganys.
Em va fallar el desenllaç, ja que el vaig trobar poc colpidor i pel meu gust massa obert. Però sobre això no explicaré res!
Això sí, em van encantar la Naomi Watts i l'Antonio Banderas -guapo i seductor com en poques ocasions m'ha semblat-.
I, com sempre, millor veure-la en versió original, no només per l'accent llatí de l'Antonio, sinó també per poder escoltar en la seva plenitud els sons de la ciutat i l'ambient que acompanya els diàlegs dels personatges.
Jo li dono tres xocolatines!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada