Jorge Drexler. Un cantautor uruguayo casado con una española hija de una inglesa interpreta canciones en un castillo en Perelada

Era l'esdeveniment de l'estiu. Les expectatives eren molt altres, no només per poder gaurdir en directe de les cançons que tant m'havien agradat de lúltim disc de l'uruguaià Jorge Drexler, "Amar la trama", sinó per resoldre la incògnita de si finalment veuríem la seva parella, la Leonor Watling, sobre l'escenari amb ell.

No sé perquè, jo ja tenia el concert planificat prèviament al cap: per quina cançó començaria, quin acompanyament musical tindria, la il·luminació... El resultat va ser totalment diferent i, després d'un moment de des-concert (mai millor dit, si fem com el Drexler i juguem amb les paraules), vaig acabar pensant que la proposta del Drexler m'agradava més que la meva.

Les cançons noves s'intercalaven amb les més antigues, que jo no havia escoltat mai i que em van agradar tant o més que les altres. El Drexler, genial i xerraire. Els músics que l'acompanyaven, impressionants. L'auditori, cigonyes incloses, un "marco incomparable", com se sol dir. Fins i tot la pluja va respectar el concert i només ens va privar d'algun bis més.

La Leonor? No va aparèixer. És el què té estar a Peralada només "de paso"...(chist).

Li poso:

Jorge Drexler. I la Leonor?

Tenia molt ganes de veure en Jorge Drexler en directe, però reconec que el fet d'haver llegit que en d'anteriors ocasions l'havia acompanyat la Watling (junts han gravat algunes cançons), va convertir el concert en una espera contínua, cançó rere cançó, d'un fet que no es va arribar a produir mai. De tota manera, però, aquesta va ser la única decepció que em va aportar l'espectacle, perquè la resta tot van ser bones sensacions.

En Drexler va ser molt enrotllat. Va tocar cançons del darrer disc i també d'anteriors, va tenir la complicitat dels seguidors més fidels, va venir acompanyat d'uns músics i una instrumentació hipnòtica (quina cosa, el Theremin!), va despertar-me l'interès per cançons que als discos m'havien passat desapercebudes, i va aconseguir que només plogués fins als cinc minuts abans de començar el concert i just a partir del segon bis, tot un repte.

Jo no en sé de tocar la bateria, però el bateria que l'acompanya és un geni.

El Castell de Peralada i la seva organització s'emporta un excel·lent: tot molt ben indicat i coordinat des d'hores abans que comencés l'espectacle. Cap aglomeració enlloc i el públic totalment preparat i equipat davant la possibilitat de pluja.

Una vetllada durant les vacances d'estiu per recordar.

Li dono quatre M&Ms: